L’enamorament té data de caducitat. Segons estudis realitzats recentment, l’enamorament -en la seva màxima intensitat- no acostuma a anar més enllà dels nou-cents dies. Evidentment, aquesta és una data estadística i no necessàriament ha de tenir a veure amb el teu cas. I, per descomptat, una cosa és l’enamorament (amb les alteracions fisiològiques i psicològiques que comporta, algunes molt gustoses) i una altra cosa és l’amor, que va molt més enllà del primer.
L’enamorament és un estat que ajuda a mantenir la relació i a enfortir l’amor que un sent cap a l’altre, però si l’amor no ha generat un vincle suficientment fort, quan decau l’enamorament, sovint comencen a aparèixer altres sentiments i conductes noves que van generant un distanciament creixent entre la parella. Els retrets comencen a sovintejar i la cura i l’atenció que teníem vers la nostra parella defalleix.
Quan una parella demana ajuda psicològica, perquè volen reconstruir l’afecte i la comunicació, em trobo sovint que s’ha instal·lat en el seu cor un sentiment molt perillós i que en res els ajuda a recuperar la confiança perduda: l’orgull.
L’orgull s’evidencia perquè no reconeixem els errors propis, ens mantenim tossudament enrocats en el nostre particular punt de vista, deixem d’escoltar i arriba un moment que ens importa poc o gens el que l’altre sent. Llavors es perd el respecte mutu. L’orgull és germà de la superba, perquè es considera posseïdor de la veritat. Malauradament, aquest és un camí que sempre fa baixada i que costa molt remuntar, sobre tot perquè s’hi perd la dignitat.
La dignitat ens fa generosos, respectuosos i responsables. La dignitat evita que s’instal·li l’orgull, en un mateix i en l’altre, perquè atura el tracte irrespectuós i exigeix un tracte digne.
Sense dignitat no pot existir una relació equilibrada i amorosa. Sovint la manca d’autoestima permet que l’altre em maltracti. És la por a l’abandonament. Quan actuo amb dignitat em respecto a mi mateix i als altres. L’amor sempre comença en un mateix.
La dignitat és valenta, sap que la felicitat no depèn de l’altre, ja que es fa responsable del propi destí. Quant al benestar de l’altre, hi col·labora, però no s’erigeix en salvadora de ningú. Sense dignitat no pot haver una comunicació madura, assertiva i equilibrada, perquè ens fem petits i submisos o -si reaccionem orgullosament- prepotents i altius.
Recorda: la humilitat és compatible amb la fortalesa. No necessitem trepitjar a ningú per a protegir la nostra dignitat, i menys a la parella. El respecte actua com un mirall i afavoreix un tracte similar de l’altre.
