Una de les tasques més complexes que han d’assolir els pares és la de l’educació dels fills en la responsabilitat. La gran majoria dels pares, per no dir tots, desitgen que els seus fills, quan siguin adults, esdevinguin un exemple de responsabilitat: responsables de la seva salut, de les seves finances, de la feina que vulguin exercir, de la família que formin, del planeta… I tot això sense que deixin de gaudir de la llibertat i de la dignitat que tota persona mereix.
Però sovint, especialment en l’adolescència, els joves demostren la seva disconformitat o rebel·lia a les normes socials i familiars imposades, o simplement expressen la seva vagància per assumir les responsabilitats que els corresponen en l’àmbit escolar o de la família. Quantes discussions es donen en moltes famílies resultat de la lluita dels pares perquè els fills estudiïn més o col·laborin en les tasques domèstiques!
Davant d’aquesta ingent labor d’educar en la responsabilitat, cada pare (de vegades de manera consensuada i de vegades de manera contraposada) assumeix un tipus de model educatiu.
El model jeràrquic, que imposa per deure i obediència, està basat en les normes inqüestionables del sistema, que es basen en la inseguretat i la por. Aquest model instaura aquestes dues coses, genera submissió, anul·la el criteri propi, i només una revolució violenta permetrà trencar aquest patró; revolució que el poder intentarà evitar mitjançant la repressió, crits i càstigs. Metafòricament aquest model implica viure en un hivernacle del que no puc escapar.
El model anàrquic, basat en la sobreprotecció i la tolerància extrema, porta a la comoditat i a la frustració (absència de motivació interna) quan les coses no surten com m’agradarien, perquè considero que el benestar és un dret inalienable que se m’ha de donar des de fora sense cap esforç per part meva. En definitiva, encara que aquest model sembli defensar la llibertat a ultrança de l’individu, acaba generant dependència i aniquila la motivació interna. Aquesta actitud, a la llarga, també genera confrontació: la del príncep que no vol ser destronat. Metafòricament aquest model implica viure en un jardí que cuiden els altres.
Davant aquesta dicotomia que ofereixen aquests dos models polaritzats, evidentment, hi ha tota una gradació de possibilitats. Però també existeix una altra possibilitat paral·lela: el model heteràrquic, en el qual la responsabilitat queda repartida entre els components del sistema, ja no com una imposició externa, sinó com a el resultat d’una experiència viscuda des de la dignitat i el respecte. Perquè, en definitiva, el medi (família, escola, vida…) i les persones que m’envolten sempre em retornaran allò que sembri, como si fos un mirall. La clau rau en assumir que la meva felicitat no depèn dels demés, sinó de com gestiono allò que em passa. Metafòricament vol dir que jo visc en el jardí que cuido.
La responsabilitat interna, no imposada, implica tenir la capacitat de prendre decisions amb criteri propi i assumir-ne les conseqüències, i això cal fomentar-ho mica en mica des que els fills són ben petits, perquè quan arribin a l’adolescència ja ho hagin après.
