Un dels reptes més importants que comporta la “postmodernitat” és la gestió del temps. Sempre s’ha dit que el temps és or. Potser per això Suïssa, que ha estat la caixa forta d’Europa durant dècades, va inventar el primer rellotge portàtil fa segles. De mitjana, passem uns vint anys de la vida dormint. Uns altres vint, treballant… De fet, no en tenim tant com sembla. Però el malbaratem sovint, malgrat saber que és un recurs limitat, que el que gastes no tornarà mai. Som esclaus del temps? Certament, el temps és un recurs que cal saber administrar per a tenir èxit a la vida.
Regalar temps a algú és demostrar-li que l’estimes o, si més no, que t’importa. Dissortadament, a consulta em trobo moltes demandes de clients que manifesten “la meva parella no té temps per a mi, o per a la família…”
Si estimes a una persona, li has d’oferir temps i de qualitat. Així com no dedicar temps suficient a la cura i interessos personals porten a un declivi físic i psicològic de la persona, no dedicar temps a la parella porta al distanciament en la relació. Perquè una relació de parella no és un jardí de plàstic que no calgui ser cuidat escrupolosament. Tot el contrari. El compromís amb la parella no es demostra regalant o portant un anell d’or i brillants, sinó que es demostra amb actes diaris d’atenció, suport i compartició.
Les parelles que no dediquen el temps necessari per mirar-se els ulls, per escoltar-se i parlar, per compartir experiències enriquidores i engrescadores, acaben sucumbint als preceptes de la “postmodernitat”: la feina, les obligacions… i de les distraccions. Sí, també de les distraccions, perquè avui dia el mòbil s’ha tornat un xuclador de temps molt important. TikTok, Instagram, Facebook consumeixen molt de temps. Quantes vegades no podem veure una parella, asseguda a la taula d’un restaurant, mirant la pantalla dels mòbils en lloc de mirar-se als ulls? Quantes vegades no veiem una reunió de joves on cadascú està més pendent de les xarxes socials que dels seus companys? Avui dia, potser la millor mesura de la distància emocional interpersonal és el temps que ens dediquem mútuament. El vincle personal no es mesura en centímetres, sinó en minuts i hores.
El distanciament debilita la relació i l’acaba deteriorant, perquè propicia la insatisfacció i, sovint la frustració. Cal, per tant, parar esment al temps que dediquem a la parella i, en general, a la família. Perquè també la relació pares-fills és, entre altres coses, una qüestió de temps.
