La cerca de parella respon a diverses necessitats pròpies de la nostra condició de mamífers evolucionats, com són la comunicació, l’afecte i la sexualitat. La comunicació, que permet compartir experiències d’una manera conscient i participativa, és una necessitat d’ordre mental, fruit de l’evolució del nostre neocòrtex. L’afecte és una característica dels mamífers; és una necessitat d’ordre emocional. La sexualitat és l’impuls més antic i primitiu i té com a funció primària la perpetuació de l’espècie, encara que el ser humà hi ha afegit altres motivacions com el joc, el gaudi o el poder. Quan la comunicació, l’afecte i la sexualitat són insatisfactoris, la parella també pot continuar la relació per necessitats logístiques o materials, però sovint amb tensions i retrets.
Totes aquestes necessitats són vitals i només certs traumes poden tallar la seva expressió. Freqüentment, aquestes necessitats també poden generar dependència, quan considerem que només una i exclusiva persona pot ajudar a satisfer-les.
Malgrat que en l’ésser humà la ment ha fet un salt qualitatiu molt important, les necessitats d’ordre emocional continuen tenint una importància cabdal en les nostres vides. La seguretat, l’autoestima i la pertinença a la família són fruit de les vivències emocionals de la infantesa. Les primeres persones que ens donen afecte són – i haurien de ser– el pares. Per això, qualsevol dèficit (per absència o ignorància) o excedent afectiu (per sobreprotecció) procedents dels pares deixarà una empremta en el nen que arrossegarà en la seva vida adulta.
En la relació de parella sovint busquem la compensació dels dèficits nutritius emocionals que no vam rebre de petits, o busquem prorrogar la sobreprotecció rebuda. Quan això passa, la relació no esdevé un ball entre iguals, sinó una dansa on un demana i l’altre es veu amb l’obligació de donar. El resultat és exigència i, tanmateix, frustració quan el nostre nen petit intern, ferit o consentit, no rep les atencions que reclama.
Ningú no pot suplir el que no vam rebre de petits. Només amb un acte d’acceptació del que va ser i amb la consciència plena de ser éssers complets i autosuficients podem afrontar una relació de parella amb confiança i seguretat. El contrari seria com llançar-se a una piscina sense saber nedar, perquè és evident que en aquest cas necessitarem algú que ens rescati o eviti que ens ofeguem.
Ser adult és esdevenir autònom, també emocionalment. Cal treballar-se i sanar les pròpies ferides per establir una relació de parella enriquidora i amb vincles saludables. També cal cuidar als nostres menuts, perquè creixin en un ambient emocionalment nutritiu i que faciliti el seu procés maduratiu.
