Heu pensat alguna vegada què seria de nosaltres si no tinguéssim memòria? Probablement sí, especialment si heu tingut algun parent d’edat avançada que patís Alzheimer o alguna demència. Sense memòria tot ens semblaria tan nou que no sabríem fer res i esdevindríem ésser vulnerables, indefensos. Sense memòria, ni sabríem què és la por i posaríem la nostra vida en perill catorze vegades cada dia.
I què seria de nosaltres si ho recordéssim tot? Probablement ens passaria com a Funes el “memorioso” -el protagonista del famós conte de Borges- i ens seria quasi impossible dormir.
Recordar és necessari, oblidar sovint és saludable. Per això el nostre cervell s’especialitza a recordar només allò que és significatiu per a nosaltres, habitualment allò que ens pot ser útil o que conté una experiència emocionalment significativa. La memòria és un instrument de supervivència i alhora una eina al servei de la nostra evolució personal. Gràcies a la memòria podem ser conscients de les experiències viscudes.
Ara bé, la memòria bé normalment acompanyada d’una interpretació. Així, podem recordar experiències que ens aporten felicitat, benestar; però també recordar-ne d’altres que ens omplen de ràbia, frustració o tristesa. Una cosa és el que passa i una altra molt diferent allò que fem amb el que ens passa, és a dir, com ho interpretem.
Cal tenir-ho molt present, la manera com llegim el nostre passat condiciona el nostre futur. El passat és font d’experiència; però per moltes persones és una pel·lícula tràgica o de terror que les atrapa en el seu paper de víctima.
Qualsevol lectura d’una experiència passada és susceptible de moltes i diverses interpretacions. Les lectures negatives, que limiten, busquen culpables i víctimes; les lectures positives, que alliberen, són les que veuen qualsevol fet com una oportunitat per aprendre o ser més conscient del que cal millorar i de quines són les nostres creences limitants.
Per sanar el passat cal resignificar-lo, sortir de la perspectiva mental que ens genera patiment. Perquè una cosa és el dolor, provocat per una pèrdua, per exemple, o una expectativa no acomplerta, i una altra és el patiment, que té el seu origen en la resistència a acceptar el que va passar (perquè en realitat no va poder ser d’una altra manera).
Per tant, allò més important no és recordar QUÈ, sinó COM interpretem allò que ens ha passat. Tant és que allò succeí fa trenta anys o aquest matí; la clau rau a sortir del patró de víctima i veure la vida amb responsabilitat. Sense assumir la responsabilitat sobre el nostre destí, mai serem lliures. Per això, Epictet, un savi que va viure com esclau a Roma fa quasi dos mil anys, pare de l’estoïcisme, deia: «No són les coses les que ens pertorben, sinó les opinions que tenim sobre elles.»
