L’altre dia conduïa sota una pluja de mil dimonis mentre escoltava un dels meus grups de música preferits. La cançó deia: “Sense dubtes, l’amor ens fa més lliures”. Bé, no vull qüestionar la lletra de les cançons d’aquest grup que m’agrada pel seu ritme i positivisme, sinó aprofitar aquesta frase per fer una reflexió sobre l’amor i la llibertat.
En primer lloc, caldria diferenciar entre diferents tipus d’amor. Alguns són de tipus intel·lectual (filosofia), altres tenen a veure amb coses materials (filatèlia o bibliòfil), altres amb les persones (filantropia), a més de tot un ventall de diferents sentiments amorosos cap als fills, els pares, els amics, el treball, etc.
Quan ens enamorem d’algú, es desencadena una tempesta de neurotransmissors i hormones. Una de les primeres a fer la seva feina és la dopamina, anomenada la droga de l’amor, que té a veure amb el plaer i les recompenses (motivació per repetir conductes). La dopamina pot arribar a generar addiccions, de tal manera que quan deixa de córrer pel sistema nerviós pot generar síndrome d’abstinència, tristesa i obsessió. A aquest neurotransmissor li acompanyen altres, com la norepinefrina (provoca estats d’excitació que poden alterar la gana i el son) o la feniletilamina (que intensifica les sensacions).
Ara bé, arribats aquí, caldria distingir entre enamorament i amor. De vegades el segon és conseqüència del primer, però no sempre. L’amor comporta l’establiment de vincles afectius. Aquí l’oxitocina i la serotonina juguen un paper clau. La primera apareix amb el contacte físic, per exemple en els adults que crien nens i els estimula a què tinguin cura d’ells; la segona és l’hormona de la felicitat i pot provocar també addicció, motiu pel qual hi ha qui necessita constantment buscar nous amants.
Bé, davant aquest còctel químic que ens empeny a actuar de determinades maneres i fins i tot genera dependències (algunes ben necessàries, per cert), on és la llibertat?
“Vaja -direu-, quina manera de carregar-se el romanticisme!”. No, no, l’enamorament és quelcom perfecte. La naturalesa és molt sàvia. De fet, a banda de ser una experiència meravellosa, és una estratègia natural per què l’espècie es reprodueixi i tinguem cura de la família. El problema sorgeix quan perdem el sentit de la realitat i apareixen els “apegos” que precisament destrueixen la llibertat pròpia i la de l’altre. Quan desapareix el sentit de la dignitat, del respecte i de l’autonomia, llavors és quan l’amor traspassa els límits del que és saludable.
Si res hagués de provocar l’amor, potser hauria de ser més responsabilitat. Però, clar, qui voldria sentir una cançó que digués: “sense dubtes, l’amor ens fa més responsables”? Probablement poca gent.
