Aquests dies he tingut l’oportunitat de parlar amb diverses mestres i professores de secundària. Una circumstància en què la majoria coincideix és la dificultat que tenen per aconseguir que els alumnes prestin atenció a classe. A molts joves els costa mantenir l’atenció, se senten poc motivats i mostren una manca de respecte considerable cap als seus companys i professors. Els més agosarats fins i tot amenacen els professors i professores perquè es consideren intocables i saben que l’ESO la passaran tant sí com no, ja què repetir curs és una possibilitat que queda reservada a casos molt i molt extrems. Reconduir aquestes conductes comporta molta pèrdua de temps a classe. Per altra banda, als professors cada vegada més se’ls deixa sense recursos disciplinaris (no poden fer fora de classe als alumnes) i acaben aprovant exàmens completament deficients per pressió del mateix sistema educatiu.
El panorama en l’ensenyament no és esperançador, certament. I és una llàstima, perquè a les escoles estem formant als homes i dones que dirigiran la societat en el pròxim futur, i als pares i mares que criaran la següent generació.
Evidentment que podem millorar el currículum en l’ensenyament i els mètodes pedagògics. Al respecte, els professionals denuncien constantment manca de recursos. Però no podem culpar a l’administració i descuidar la responsabilitat que tenim els pares en l’educació dels nostres fills. La dispersió és l’oposat a l’atenció i la concentració. Com podem ajudar-los a augmentar la seva capacitat d’atenció? M’agradaria posar-vos un exemple, tret del món de l’horticultura.
En el cultiu de molts llegums i hortalisses existeix una pràctica habitual i eficaç que és la tutorització de la planta, que consisteix a guiar, mitjançant canyes o altres elements verticals, el seu creixement. Això aporta a les plantes grans beneficis: receptivitat de la llum i protecció contra les inclemències climatològiques. També aporta avantatges al pagès a l’hora de tenir-ne cura o recollir el fruit. La manca de tutors fa que la planta es dispersi per terra, cosa que dificulta el reg i provoca que els fruits puguin fer-se malbé més fàcilment.
Educar és un art. Cal saber mantenir un bon equilibri entre la llibertat i la responsabilitat; la llibertat que desitgem per nosaltres i els nostres fills, i la responsabilitat que implica compromís, cooperació i respecte. Aquests tres valors i les conductes associades, els nens els han d’aprendre a casa, i ho faran si ho veuen i s’inspiren en els pares. Això implica posar límits i que els joves aprenguin a administrar-los. Així, quan arribin a l’adolescència i a l’ESO, els docents podran centrar-se a instruir, no en educar.
