Psicologia sistèmica i Coaching

Durant aquest període de confinament
SESSIONS ONLINE
** 20 % descompte **

608 77 26 36

Vinyes i educació

Des que tinc ús de raó –i d’això no fa tant–, m’he adonat que la naturalesa és sàvia. Fa un temps vaig tenir l’oportunitat de visitar unes caves al país valencià on vaig poder constatar el que dic en l’àmbit de la indústria vitivinícola. Allà vam ser rebuts i guiats pel Sr. Paco, un home que rondava els 80 anys, fundador junt amb el seu fill d’aquelles bodegues. Amb el pòsit de la saviesa que dóna l’experiència i l’amor a la terra, ens explicava alguns dels secrets de la producció d’un bon raïm. El primer secret, deia, és tenir passió, paciència i investigació; el segon és que els ceps dormin quan arriba el fred i passin certes necessitats quan arriba la calor.

La vinya és una planta de secà. L’excés d’aigua la fa insulsa. Però patir certes necessitats estimula el seu vigor, perquè llavors arrela amb ganes buscant la humitat del subsòl, per després brotar amb força a la primavera i donar fruits espectaculars. L’esforç dóna fortalesa a la planta.

Evidentment, no s’acaba aquí l’art de fer vins; però aquells comentaris em van fer reflexionar sobre l’educació dels fills. I si els éssers humans fóssim una mica com la vinya? Em pregunto si, com a pares, posem sempre la suficient passió, paciència i investigació en l’educació dels fills (i en la vida, en general). La passió es demostra per la dedicació; la paciència és la capacitat de gestionar les situacions conflictives amb tranquil·litat i sense perdre la capacitat de diàleg i reflexió; la investigació és conseqüència d’acceptar que no ho sabem tot, que ser pares implica un aprenentatge constant i que sovint cal buscar fonts externes que ens aportin coneixement, recursos o una mirada més àmplia.

I què hi ha de l’esforç de què parlava el Sr. Paco? Al respecte, cal tenir en compte que, segons estudis elaborats per prestigiosos equips de psicoterapeutes, la hiperprotecció és l’origen de la major part dels conflictes entre pares i adolescents. Si donem als fills tot fet, si no els eduquem en la pràctica de l’esforç raonable, debilitem el seu vigor. Quan alguna cosa costa, la valorem molt més. Però avui dia hi ha una tendència a centrar la responsabilitat dels adolescents en l’estudi i oblidem que els valors de la responsabilitat i la cooperació comencen a casa. Cal que els fills valorin tot els privilegis que tenen, des del plat a taula o la roba neta, fins al mòbil que tots els desitgen. Aquesta cultura de l’esforç saludable cal incentivar-la des que els nens són ben petits: guardar les joguines, deixar la roba bruta al cossi –en lloc de tirar-la a terra–, recollir el plat de taula… són petits gestos que eduquen i fan créixer. Gestos que, certament, han de fer-se més complexos i requerir més dedicació a mesura que els fills creixen.

Educar és acompanyar amb afecte i respecte als fills en el procés de creixement per esdevenir éssers capaços i autònoms. Aquest és un procés progressiu i acumulatiu, la responsabilitat del qual no podem delegar a l’escola. Posar les coses massa fàcils no estimula el vigor, sinó que el debilita. Per créixer cal un esforç proporcional a les pròpies forces per anar a buscar el que es necessita; potser com ho fan les arrels de la vinya per donar bons fruits. L’aigua està en el subsòl disponible, però hi ha moments en què el cep necessita fer un cert esforç per arribar-hi fins a ella.

Com diu Giorgio Nardone, un psicòleg italià de gran prestigi: “Cal posar cada dia als nostres fills un repte que puguin assolir”. Una habilitat o capacitat només es consolida en la mesura que es posa en pràctica. Educar amb amor suposa, indefectiblement, crear un marc de creixement.

Comparte el artículo:

Uso de Cookies Usamos cookies para proveerte del servicio y funciones propuestas en nuestra página web y para mejorar la experiencia de nuestros usuarios.   
Privacidad