Ens sentim ofesos quan una persona diu o actua d’una manera que ens fereix. Bàsicament, hi ha tres camins per gestionar els conflictes que tenim amb altres persones (no necessàriament fills): el del nen frustrat, el del pare corrector i el de l’adult assertiu. Segons triem un camí o un altre, les conseqüències seran molt diferents.
La primera reacció és la més habitual. Sorgeix de la ràbia de sentir-nos tractats injustament. La conducta de l’altra persona atempta contra la nostra dignitat i desperta en nosaltres un sentiment de frustració i ira. Si ens mengem aquesta frustració i no diem res, adoptem el paper de nen ferit, humiliat i desvalgut; si reaccionem impulsivament, descarregant dramàticament en l’altre la nostra ira, dolor o queixa, assumim el paper de nen rebel i contestatari.
La segona reacció esdevé després d’un procés de racionalització: ens sentim ofesos, però mantenim les formes i no descarreguem la ràbia sinó que la transmutem en alliçonament, advertint a l’ofensor del seu comportament inapropiat i el corregim, per tal que s’adoni del seu error i actitud desconsiderada i ofensiva. Nosaltres no caiem tan baix com l’ofensor i, mantenint el cap altiu, ensenyem i exigim les formes correctes.
En els casos abans descrits, excepte si callem i ens empassem la frustració, traiem el nostre dit acusador i el projectem com una pistola cap a l’altre, a qui considerem culpable. De vegades, combinem magistralment la rebequeria i la correcció, per deixar a l’altre ben planxat tot pensant: “si queda fotut és perquè s’ho mereix, per desconsiderat”.
El tercer camí és el de l’assertivitat. Parteix del saber que sense ferida no hi ha ofensa. És un punt de partida més madur que els anteriors. Ja no reacciona des del TU (el que tu has fet o dit), sinó des del JO (el que jo sento), reconeixent que existeix un dolor intern generat per una necessitat que no ha estat respectada. Aquesta necessitat no atesa pot ser el respecte, la confiança, el tracte just, l’amor, l’acceptació… Fins i tot, si ens coneixem bé, podem reconèixer una especial sensibilitat interna a certes conductes dels altres, deguda a experiències del passat que ens han provocat una ferida d’abandonament, injustícia, humiliació, rebuig o traïció. Llavors, passem a gestionar l’ofensa com un adult assertiu: sense agressivitat, amb serenitat, podem parlar de com ens sentim i passar a demanar a l’altre un tipus de conducta que no ens fereixi. Aquesta és una manera constructiva de parlar des de l’adult. Tant de bo poguéssim triar també aquest camí quan ens sentim “maltractats” pels fills.
