Fa uns anys vaig fer un viatge per Kènia i Tanzània. Una de les moltes coses que em va sorprendre d’aquells països africans va ser veure grups de joves adolescents de les ètnies massai caminant sols per camins pedregosos sense un rumb aparentment definit, vestits amb el típic atuell que els distingeix: capes marrons i vermelles i sandàlies, moltes d’elles fetes amb gomes de neumàtic reciclat. Em van explicar que aquells grupets de nois estaven passant el ritual de pas de la infantesa a l’adolescència, per convertir-se en guerrers massais, els moran. D’aquesta manera comencen a assumir certes responsabilitats vers el seu poble, aprenen a ocupar un lloc dins l’estructura social de la tribu, alhora que adquireixen una lleialtat de per vida vers els seus congèneres iniciats.
Més enllà de les qüestions ètiques d’aquestes pràctiques (alguns d’ells qüestionables a ulls de la moral occidental definida per la Declaració Universal dels Drets Humans), és ben cert que sostenen una determinada estructura que dóna una seguretat i un sentit vital als membres d’aquells pobles en la mesura que fomenten uns determinats valors.
A Occident aquests costums pràcticament s’han perdut. No hi ha ritus de pas. Dissortadament, potser el que més podria semblar-se al pas als costums dels adults seria el lliurament del mòbil. Aquests nous costums tenen els seus pros i els seus contres. Avui dia veig molts joves adolescents perduts, sense gaire motivació, i sense poder-se imaginar un lloc il·lusionant en aquesta societat de maquillatge i consum exacerbat. I em pregunto si, malgrat el que jo considero un pas evolutiu el fet de poder transcendir certs costums atàvics, no haurem perdut alguna cosa pel camí.
Com més implicats estiguin els joves socialment (entenent com a social la dimensió de poble i cultura, però sobretot la familiar), més sòlida serà l’estructura psíquica que els farà sentir que a la vida tenen un lloc valuós que els està esperant. Però els pares, sovint, transmetem als fills desídia o menfotisme per les causes socials.
Crec que el primer àmbit on els fills -especialment a l’adolescència- poden trobar un lloc útil és a la família. En la mesura que, pas a pas, van implicant-se en les responsabilitats i en la presa de decisions que afecten a la família, i aprenen a negociar i a opinar al respecte, van fent el pas al món dels adults. I així, un dia, sense adonar-se, hauran fet el trànsit, sense violències ni més dolor que el d’aprendre que de vegades cal cedir una mica pel bé comú.
