Una família és un sistema, el que vol dir que els seus membres es relacionen i el que afecta a un repercuteix, d’una manera o una altra, en la totalitat. Com l’energia física i psíquica que disposem és limitada, quan posem energia en una part del sistema (en els pares o en els fills, per exemple), la que ens queda disponible pels altres es veu reduïda.
Per a la bona salut de la família en general, és fonamental que cadascú ocupi el lloc que li correspon en el sistema i que no s’atribueixi funcions que no li pertoquen. A més, cal tenir en compte que quan creem una nova família, hem de gestionar simultàniament les noves responsabilitats amb la nostra família d’origen, i això, de vegades, no és fàcil. Si els meus pares pateixen alguna discapacitat i requereixen la meva atenció, o si la meva família d’origen no acaba d’acceptar la meva parella i mantenen amb ella una relació tensa, en aquests casos fàcilment es pot produir un conflicte de lleialtats que acaba afectant a tots.
La casuística és molt variada, però un cas molt habitual, que pot afectar seriosament la relació de parella, és aquell en què un dels membres de la parella té uns pares que mantenen entre ells una relació molt conflictiva i que poden patir algun tipus de dependència, bé sigui material (econòmica), física (malaltia, minusvàlua…) o psíquica (depressió, psicopatologia, addiccions…). Com els pares no s’entenen, el fill acaba ficant-se en mig i fa les funcions del cònjuge respectiu d’un o d’ambdós pares: els acompanya al metge, fa de mediador, els resol temes administratius, etc. Naturalment, els cònjuges s’haurien d’ajudar mútuament, però com han perdut la confiança mútua, requereixen al fill perquè els ajudi, i aquest acaba assumint la responsabilitat del benestar dels seus pares, com si fos una crossa. I aquesta és una responsabilitat que cap fill hauria d’assumir, llevat que ambdós pares siguin grans o pateixin un grau de dependència elevat.
En aquests casos, cal tenir en compte que si aquest fill fa de “cònjuge” simbòlic d’algun pare o d’ambdós, l’energia que li quedarà per assumir el rol de cònjuge amb la seva parella real es veurà limitada, no podrà estar plenament disponible per a ella i això originarà frustració, ràbia i culpabilitat. Per això, cal sempre respectar el destí que s’han forjat els mateixos pares, no substituir a cap d’ells amb relació a l’altre, saber posar límits i preservar sempre l’energia disponible per cuidar atentament la relació amb la pròpia parella i, per descomptat, les responsabilitats vers els fills.
