A la prehistòria, l’ésser humà va haver de desenvolupar l’instint per poder sobreviure. Un canvi molt important es va produir, fa uns 80.000 anys, quan la transformació del cervell i de la laringe van permetre l’articulació de paraules. Llavors vam ser capaços de posar nom a les coses i les capacitats intel·lectuals van desplegar-se ràpidament. La cultura clàssica greca (època dels grans filòsofs) va elevar la raó a un punt àlgid i amb ella la visió masclista de la societat. A final dels segle XVIII, amb el pensament il·lustrat, la raó va ser considerada l’única autoritat reconeguda per assolir la felicitat, alhora que van sorgir moviments socials massius per protegir, entre altres principis, els drets individuals, la llibertat i la justícia. El cap va ser considerat l’atribut superior de l’ésser humà. Per això, després de la Revolució francesa s’utilitzà el terror i la guillotina per preservar els ideals il·lustrats.
Grans avenços socials han estat possibles en els darrers dos-cents anys gràcies a aquest corrent ideològic, però també hem hagut de pagar un cost molt important. La separació entre ment i cos, ens ha portat a un estil de vida on la salut es veu seriosament compromesa.
El liberalisme econòmic que el pensament il·lustrat va fer seu, ha exaltat el lliure mercat i la competència com a bases del progrés, entenent que el desenvolupament material ens portaria a un estat de benestar generalitzat. Però malauradament avui veiem molts adolescents (i adults) perduts en el laberint de les xarxes socials, i portadors d’una desmotivació generalitzada. El bell somni il·lustrat de la felicitat a la qual ens havia de dur el progrés econòmic i material ha esdevingut un fracàs. Les estadístiques sobre desordres mentals i suïcidis ho demostren.
Un canvi de paradigma s’està gestants des de fa dècades, però la resistència social a continuar consumint i a competir, fruit de la percepció d’escassedat, és un fre perquè puguem canviar de manera de pensar. La sensibilitat creixent dels infants es veu irritada per un entorn estressant i hostil, que els genera molta confusió i ansietat.
Esdevé urgent que ens adonem que el més important, ara, és cuidar la nostra vida emocional i la dels nostres fills. Hem posat tot l’èmfasi a dotar-los d’una base intel·lectual sòlida i dels coneixements teòrics suficients per poder forjar-se un bon camí cap a l’èxit material, però hem descuidat quelcom més important: el benestar emocional. La carrera competencial i laboral ha portat els pares a viure un nivell d’estrès molt preocupant i, clar, els joves -que tenen la capacitat de veure coses que als adults ens costa, perquè no veuen amb els ulls de la raó-, no volen comprar aquest discurs.
Cal que assolim un canvi paradigmàtic fonamental i establim les bases d’una bona educació emocional a casa. Ara bé, qui ensenyarà als pares aquesta educació, quan la pressió social ens porta al consumisme material, a mirar-nos el melic i a ser obedients per por d’equivocar-nos?
