Penso… avui de què parlaré? Per sort m’agrada el tennis i fa pocs dies un jove murcià de 20 anys va fer història en el món de l’esport. Carlitos, li diu molta gent, Carlos Alcaraz va guanyar el torneig més famós del tennis, Wimbledon, vencent a la “bèstia” dels darrers temps, Novak Djokovic. Carlitos en el seu parlament després de rebre el premi deia: “Es mi sueño, por lo que trabajo y lucho, por lo que creo en mí mismo”. Durant el partit, el jove jugador va haver de remuntar molts moments adversos. La seva força mental li va permetre superar els entrebancs i assolir el seu objectiu, el seu somni: guanyar el partit. Això se li diu resiliència, que implica tolerància a la frustració.
La resiliència és una habilitat emocional amb la qual naixem, però també s’educa. Per això un nen, quan aprèn a caminar, s’aixeca i ho intenta de nou. Però perquè això passi cal un entorn de confiança. Les paraules d’ànims i de reconeixement dels pares ajuden al nen a no perdre la confiança en sí mateix i en les seves possibilitats.
Per desgràcia, la major part de les vegades les pors dels pares fan que el fill perdi la confiança innata en la vida i en el seu potencial i llavors tot allò que podria arribar a ser es converteix en un camí ple d’entrebancs insuperables i de lamentacions. Quan el zel és excessiu els pares sovint caiem en actituds sobreprotectores que tallen les ales de la creativitat als fills, els quals esdevenen nens amb baixa tolerància a la frustració.
Hi ha dos tipus bàsics de sobreprotecció: el que ho dona tot fet perquè el fill no s’hagi d’esforçar i el que constantment li posa límits per evitar que faci res mal fet o prengui mal. De vegades observo pares que constantment estan cridant l’atenció al fill: “no facis això!”, “no vagis allà!”. De vegades els pares alternen de manera incansable el rol controlador/protector, com si fossin els guardians d’un tresor intocable. I després es queixen perquè voldrien tenir un fill més valent o resilient.
Em pregunto si el nostre famós Carlitos va tenir una infància així o, en canvi, va anar guanyant confiança en si mateix en la mida que superava reptes i la seguretat en les seves pròpies capacitats creixia…
De vegades els pares ens queixem perquè tenim fills molt porucs, insegurs o amb una baixa autoestima. “Tu vals, tu pots, ànims, intenta-ho!”. El fracàs no és no aconseguir-ho, és haver-ho deixat d’intentar. Els reptes ens fan créixer.
