Els pares, de vegades, patim “absentisme” familiar. Altres vegades, volem “repicar campanes i anar a processó”.
Com a pares hauríem de considerar la diferència entre educar i instruir. Als pares correspon la criança i l’educació dels fills. La criança fa referència a atendre les seves necessitats fisiològiques i emocionals bàsiques: abric, alimentació, llar, protecció, vincle… Educar fa ensenyar habilitats socials i ètiques per relacionar-se amb el món i els seus iguals: respecte, responsabilitat, honestedat, amabilitat, empatia …
Instruir és aportar les competències i els coneixements tècnics i culturals necessaris perquè, en el futur, una persona pugui exercir un ofici o una professió qualificada. Evidentment, aquesta tasca podrien desenvolupar-la els pares si estiguessin preparats per fer-ho i tinguessin temps; però, evidentment, això no passa pràcticament mai.
Sovint trobo pares més preocupats en la instrucció dels fills que en l’educació dels seus valors i en la cura de l’ambient emocional de casa seva. A aquests pares els pregunto si aquest és l’ordre de prioritats que desitgen. Altres vegades passa també que els pares critiquen o desautoritzen precisament aquelles persones —professors i professores— en les quals han delegat la tasca de la instrucció dels seus fills, menyscabant la seva autoritat.
Sense ordre no hi ha vida. La família, que està al servei de la vida, té un ordre intern que cal mantenir perquè es pugui desenvolupar i créixer de manera sana. Quan l’ordre no es manté apareix un desequilibri.
Probablement no t’hagis plantejat mai que per ser bon pare cal primer ser bon fill. “Bon fill” no és aquí un concepte moral; no vol dir obeir cegament els nostres pares o justificar tot el que fan. La “bondat” aquí fa referència a saber ocupar el nostre lloc com a fills en el sistema familiar del qual procedim. Si nosaltres mirem amb orgull o judici els nostres pares, no ocuparem el nostre lloc respecte a la família d’origen, i això pot comportar fàcilment que tampoc sapiguem ocupar el nostre lloc com a pares.
Renegar dels nostres orígens és renegar de nosaltres mateixos. No acceptar allò que hi va haver implica no acceptar allò que hi ha. I no acceptar allò que hi ha porta a no acceptar allò que hi haurà. L’acceptació ens allibera de càrregues. El judici ens lliga al jutjat.
El lloc de la humilitat és el primer que hauríem d’ocupar. I encara que sembli el contrari, aquesta ens torna forts, molt més que l’orgull. Perquè l’orgull és un gegant amb els peus de fang —és a dir, sense arrels—.
Extracte del segon Capítol del llibre “ESCÚCHAME, PAPÁ!”, de propera publicació.
