Un narcisista és una persona que compulsivament es considera superior als altres o que necessita constant admiració. Tots tenim un punt de narcisisme, perquè necessitem cert reconeixement, però el narcisista porta aquesta necessitat a tots els àmbits de la seva vida d’una manera continuada i exageradament cridanera.
Hi ha diferents maneres de classificar el narcisisme, però una manera senzilla de fer-ho seria distingir entre els grandiloqüents i els vulnerables. Els primers es creuen superior als altres, els segons desenvolupen un mecanisme de defensa per no semblar inferiors. En tots els casos, tres són les característiques principals dels narcisistes:
- Cerca constant de reconeixement.
- Falta d’empatia i consideració vers els altres.
- Manipulació emocional o menyspreu, que pot arribar a la crueltat.
Estem programats biològicament per a no qüestionar l’educació que rebem dels nostres pares i normalitzar-la. Quan una actitud o un tret psicològic el normalitzem, tendim a repetir-lo o a buscar-lo en els altres. Per això, cal buscar els orígens de la personalitat narcisista en la infantesa.
El vincle que generem en els nostres fills, durant la seva infantesa, condiciona i sovint determina el caràcter que expressaran quan arribin a l’edat adulta. Dos són els factors fonamentals que caracteritza un vincle saludable: la seguretat i l’autonomia. Si un fill es mostra insegur o dependent, hauríem de revisar com el criem i eduquem per ajudar-lo a construir una personalitat emocionalment sana. Per altra banda, la frustració davant l’espera, la dependència de l’aplaudiment, o l’assetjament i el lideratge negatiu són senyals que ens obliguen a revisar el nostre model de criança.
Quan explorem la infantesa d’un adult narcisista, sovint trobem que ha estat un infant que ha estat sobreprotegit i ha crescut com el petit tirà de la família, o bé que ha estat víctima de manca d’atenció, abandonament, humiliació o rebuig. En el primer cas podríem trobar-nos a un narcisista grandiloqüent; en el segon, a un narcisista vulnerable.
Un infant necessita sentir-se estimat però no ofegat. Això vol dir que necessita sentir-se segur i protegit i, alhora, sentir-se lliure per explorar el món i desenvolupar la seva creativitat. Si no l’invalidem ni l’humiliem, si som empàtics i reconeixem els seus sentiments, si permetem que assumeixi responsabilitats de forma autònoma, si acceptem que és diferents a nosaltres i no el culpem ni li fem xantatge emocional a partir del nostre dramatisme o incontinència emocional, si no el sobrecarreguem d’expectatives… estarem sembrant llavors que, ben segur, ajudaran a construir una personalitat sana, amb bona autoestima i capaç de considerar als altres amb respecte i empatia.
