En aquests dies de confinament, la nostra llibertat es veu limitada. Ens trobem en unes circumstàncies en les quals l’Estat limita molts drets i deures dels ciutadans. Hi ha persones que ho troben bé, perquè aquestes retallades poden evitar un mal major que afectaria la salut de les persones. Però hi ha també molta gent que considera que la llibertat és un dret sagrat, que cada vegada estem més limitats i controlats, i que el govern de torn aprofita aquesta crisi per incrementar el seu poder, per altres motius molt menys saludables.
Aquesta reflexió em porta a pensar en la llibertat personal i de quina manera la relació de parella l’afecta o la constreny, especialment aquests dies que la convivència és pràcticament absoluta per a moltes parelles.
Fa uns anys, el psicòleg americà Robert Stenberg va proposar una interessant teoria triangular sobre l’amor (no sobre l’amor triangular, ¡clar!).
Segons ell, l’amor consumat, és a dir, més “complet”, és el resultat de la comunió perfecte de tres component: passió, intimitat, i compromís. La passió és el desig de l’altre, que busca la unió física i/o emocional; la intimitat és el coneixement de l’altre i la confiança del que és, del que fa i del que sent; el compromís és la voluntat de mantenir el vincle i l’assumpció de la responsabilitat per perpetuar l’afecte. La passió és l’element més ràpid i alhora el més efímer, mentre que el compromís és el que requereix més temps per a consolidar-se. Els seus estudis li van permetre concloure que les parelles més estables al llarg del temps eren aquelles que demostraven un grau més alt de compromís.
Ara bé, en aquesta teoria on queda la llibertat? Res diu d’ella o, si més no, no li dóna un paper preponderant. Però sabem que una relació de parella saludable és aquella presidida per un alt nivell de llibertat. L’exigència, l’aferrament, la dependència en definitiva, no ens fa feliços perquè dipositem en la parella la responsabilitat de la nostra pròpia felicitat. Com més responsabilitzem a la parella del nostre benestar, més frustració podrem sentir, perquè posem el destí de les nostres vides en mans d’una altra persona. La por a l’abandonament o a la solitud ens torna vulnerables i dependents, no ens fa lliures. I com la por és l’antítesi de la confiança, quan aquesta por s’instal·la en el nostre cor no ho fa sola, sinó acompanyada de la suspicàcia i la gelosia. Llavors l’angoixa apareix tard o d’hora. Per tant, potser caldria preguntar-nos si estem amb parella per una decisió plenament lliure o, en canvi, per una qüestió de necessitat i dependència. En aquest segon cas, encara que no hi hagi plena llibertat, mentre la parella compleixi les nostres expectatives res trontollarà. Però si les expectatives es trenquen.. llavors patirem.
Fins a quin punt són excloents la llibertat i el compromís? Sembla que la llibertat hauria de ser quelcom “lliure” –valgui la redundància – de qualsevol mena de compromís.
Potser la resposta la té Paulo Coelho quan diu: “La llibertat no és l’absència de compromisos, sinó l’habilitat de triar i comprometre’m amb allò que és millor per a mi.”
Per tant, si trio viure en parella o tenir una família, què tal si m’hi comprometo veritablement?
(PhotoThanks: Ignacio Ceballos)
