A la vida, quan ens relacionem amb altres persones, adoptem un rol, un paper, i no sempre el mateix. Hi ha ocasions que ens mostrem com a benefactors generosos i compromesos; altres vegades com a jutges implacables; altres com a víctimes o dèspotes… En una relació de parella també podem mostrar diferents cares i actituds. Adoptar un rol o un altre implica determinar les regles del joc: jo faré de protector i tu de vulnerable, o jo de nen i tu em cuides… És evident que aquest no hauria de ser un joc competitiu, sinó col·laboratiu; malgrat que a la pràctica entrem sovint en disputes per a veure qui té la raó.
Una relació de parella, perquè esdevingui un espai de creixement personal compartit, requereix que ambdues persones es mirin des d’un pla d’igualtat i dignitat, sense orgull i sense que ningú se senti més que l’altre. Això vol dir, relacionar-se des d’una posició d’adult. Adoptar tal rol implica ser responsable de les decisions passades i presents que han construït i construiran el meu destí, i alhora tractar a l’altre com a una persona autònoma i lliure.
Segons Erik Berne , bàsicament hi ha tres posicions o estats des dels quals podem relacionar-los amb la parella (i, àdhuc, amb qualsevol altra persona). Des del PARE, bé en la vessant protectora o normativa; des del NEN, que pot ser rebel, submís o espontani/creatiu; i des de l’ADULT.
Quan un membre de la parella es col·loca en una posició de superioritat (bé amb una actitud protectora o correctora) mira a l’altre com una persona indefensa o ignorant, que cal protegir-la o portar-la pel “bon camí”. Quan adopto una posició d’inferioritat (per irresponsabilitat, vulnerabilitat o manca de compromís), exigeixo a l’altre que cuidi de mi i em salvi. Ambdues posicions aporten desequilibri, desigualtat de tracte i acaben generant deute i desafecció, com a mínim a un dels dos. A la llarga, aquest joc acaba malmetent la relació i porta a la ruptura (o si més no, a la infelicitat i a la frustració).
En canvi, quan puc considerar quines són les meves necessitats i desitjos, tenint en compte alhora els de la companya o company, amb una actitud de GUANYAR/GUANYAR, estic adoptant la posició d’adult i puc mirar i tractar a l’altre amb amor i dignitat. Viure des de l’adult requereix flexibilitzar les meves normes i creences internes (PARE); tanmateix, reconèixer les meves ferides infantils i els meus capricis (NEN) per a no reaccionar de forma irresponsable. Perquè, en definitiva, què vull: tenir la raó o tenir una relació?
