Fa molts anys, un bon amic va comentar un dia: “la relació de parella és un compromís d’interessos”. Jo me’l vaig quedar mirant-lo sorprès, però amb el temps he comprovat quanta raó tenia. Aquest comentari tan poc romàntic, conté una gran dosi de “realitat”. De vegades, idealitzem la parella (en el fons crec que ens idealitzem a nosaltres mateixos), i considerem que el nostre amor és un amor “desinteressat”. Ho sento, però m’atreveixo a dir que pensar això és una fal·làcia! Probablement molts hi estareu d’acord. Potser més encara els que fa uns quants anys que conviviu amb la mateixa parella.
Jo també tinc una frase d’aquestes “categòriques”: “l’amor és cosa de tres”. Bufa -pensareu-, què diu aquest! Doncs sí, en l’amor sempre hi ha el JO, l’ALTRE i els INTERESSOS compartits. Si no existeix un projecte i interessos compartits, l’amor no es pot expressar si no és amb una gran dosi de submissió per alguna de les parts: sotmeto els meus interessos als teus. El tercer element, per tant, no és un element de discòrdia, sinó precisament el que ens motiva per continuar compartint la vida amb una altra persona.
Diuen que estar enamorat és quelcom similar a portar ulleres de color de rosa. Alguns psicòlegs ho expressem amb paraules una mica més “tècniques”. En lloc de parlar d’enamorament, parlem d’un trastorn transitori afectiu i perceptiu per enamorament. No, no és una bajanada. Està comprovat científicament que aquest estat emocional que anomenem “enamorament” comporta un trastorn psicològic que té un ampli espectre: digestiu, del son, perceptiu, ansiós, atencional, etc. Però encara que això passi, no hem de rebutjar aquest estat com malaltís. De fet, malgrat que sovint ens altera, la joia de viure’l ho compensa. A què sí? Aquesta alteració de la percepció també està al servei de la vida, perquè ajuda, al principi, a establir un vincle més fort.
Els estudis demostren que, l’enamorament dura, per terme mig, 900 dies. I què queda després? Doncs l’amor, senzillament, amb els seus interessos compartits i renúncies. O la desavinença, clar, en funció de les nostres expectatives. És sobretot quan els nivells dels neurotransmissors de l’amor en sang disminueixen que una altra fase, més madura, pot començar per a la parella; una fase on som empesos a aprendre a escoltar-nos a nosaltres mateixos i a l’altre; on podem relacionar-nos des de l’adult i establir una relació equilibrada i un projecte compartit conscientment, o des del nen ferit o capritxós i aconseguir un desequilibri en la relació que tard o d’hora passarà factura.
Per a mi la diferència clara entre l’enamorament i l’amor és: el COMPROMÍS.
