La societat i els costums evolucionen. Apareixen nous models de família, nous reptes econòmics i polítics, esdeveniments greus i inesperats que afecten la societat, etc. Tot i així, els nens i nenes continuen essent éssers sensibles, creatius, curiosos, juganers, atrevits, afectuosos… Però les condicions de vida que troben, les expectatives, les aficions i les pors que viuen els pares els marca i sovint apaga tot aquest potencial.
A efectes d’estudi social i demogràfic parlem de generacions quan ens referim al conjunt de nens i nenes que neixen en una època determinada (aproximadament períodes de quinze anys) i que presenten característiques similars. Cada generació presenta uns trets psicològics generals deguts als esdeveniments socials, tecnològics i econòmics que viu la societat en aquell moment.
No és possible entendre una generació, sense comprendre quins reptes han hagut d’afrontar les generacions anteriors. Sense entrar en excessius detalls, veiem resumidament alguns fets que han caracteritzat les darreres generacions:
- Baby Boomers (1950-1965): Gran augment demogràfic, la contracultura dels anys 60, moviments antisistema (hippy, per exemple), feministes i de llibertat d’expressió…
- Generació X (1965-1980): Incorporació progressiva de la dona al mercat laboral, augment de la taxa de divorcis, instauració de la democràcia al nostre país, permissivitat parental, inici de la informàtica domèstica…
- Mil·lenials (1980-1995): Implantació d’Internet, globalització, comença la societat de la informació, generació Peter Pan (mandrosa i consentida), cura per l’estètica personal…
- Generació Z (1995-2010): Atemptat 11-S i 11-M, crisi econòmica, defensa del dret a la igualtat de gènere i del col·lectiu LGBTI, implantació del mòbil, comunicació basada en les xarxes, selfies, poca tolerància a la frustració, vulnerabilitat, generació Homeland (a casa s’hi troben segurs), sexualitat precoç…
- Generació Alfa (2010…): Addictes al món digital, viuen a través de les pantalles, COVID-19, aprensió al contacte, socialització precària, dèficit en atenció i concentració, ansietat i frustració…
Si observem els canvis socials viscuts en els darrers trenta anys, trobem un augment notori de la inseguretat i l’ansietat a la població infantil i juvenil, un retrocés en el contacte social de proximitat i en el llenguatge, un creixent “postureo” superficial i una invasió exhaustiva de la tecnologia en l’àmbit privat.
La digitalització facilita la vida en molts aspectes, però també implica nerviosisme, necessitat de resultats immediats i un dèficit de les habilitats relacionals afectives. Què podem fer els pares i educadors davant d’aquestes tendències? Cal una reflexió rigorosa, perquè el progrés ha de tenir en compte la comoditat i la immediatesa, però també les necessitats humanes més bàsiques, i que ens protegeixi del tecno-estrès. En el proper article us aportaré algunes propostes.
