La vida s’obre pas pels camins més insòlits. Els fills vénen sempre perquè la vida ho ha disposat així. Molts pares s’entesten a tenir fills, però la naturalesa se’ls nega i acaben recorrent als laboratoris o adoptant. En altres ocasions, sense desitjar-ho conscientment, la descendència arriba i pren la llar dels pares sense demanar permís.
Si has tingut un fill, no ho dubtis, la vida ho ha volgut així; també la vida ha volgut que tu i la teva parella sigueu pares; així que val més acceptar-ho i afrontar la paternitat amb ganes. Seran molts anys durant els quals un nou ésser et dirà papa, i durant aquest temps els aprenentatges -o almenys les oportunitats per aprendre- seran molts. El teu fill o filla creixerà, i tu també, llevat que llencis l’àncora a la Badia de Peter Pan.
“Ningú es banya dues vegades en el mateix riu”, deia Heràclit. Ho saps: no seràs el mateix d’aquí a un any i molt menys d’aquí a deu. De tu depèn créixer, estancar-te o “paratrasearte” com diuen a Llatinoamèrica.
Hi ha qui diu que un nen arriba a la vida com si fos una mena de pissarra en blanc, una tabula rasa, com deia el filòsof mecanicista John Locke. Però vull avisar-te, aquest no és un llibre mecanicista i lògic (vegeu nota al final), sinó un text que aposta per la visió ambientalista i sistèmica. Això implica plantejar-se la possibilitat que un nen ve amb alguna cosa més que pàgines en blanc per escriure. Potser en el seu llibre la introducció ja està escrita. Fins i tot potser també el pròleg. Perquè el teu fill ha vingut al món -o vindrà, segons si t’has registrat ja o no al Club de Pares novells- amb diverses herències: una herència genètica, la dels seus pares, i una herència transgeneracional que recull els programes, traumes, talents i creences de tots els seus ancestres, en part els teus i en part els de la seva mare.
Sí, ho sento; si creies que el teu fill era només el fruit de la teva voluntat i de la mare que el va parir, he de dir-te que no és així. En el llibre que porta sota el braç ja molts van escriure abans que vosaltres.
D’altra banda, una cosa que hem de tenir en compte necessàriament és que la vida prenatal influeix en gran mesura en el desenvolupament de l’infant i en el seu camí cap a l’adultesa, fins i tot en la propensió a adquirir malalties futures. Nombroses investigacions ho demostren. En aquest sentit us recomano el llibre “La vida secreta del niño antes de nacer” (Ed. Urano, 2009) de John Kelly i Thomas Verny, pioners de la psiquiatria pre i perinatal. Entre altres qüestions aborden com el benestar matern afecta el desenvolupament de l’infant des de la mateixa concepció, i suggereixen factors que ajuden a crear un bon “ambient fetal”; com, per exemple, la meditació i la música, així com una alimentació sana i el descans necessari.
Perquè el teu fill creixi cal que el passat l’impulsi i no el retingui. Només si mira cap endavant i la seva atenció no està atrapada en el passat -per exemple, en els conflictes no resolts dels seus pares-, aquest jove plançó creixerà i anirà més enllà d’on els seus pares i avantpassats van arribar. I això serà així si li dónes permís per créixer.
Què vol dir, per tant, créixer? Des del meu punt de vista vol dir adquirir els recursos que fan a un ésser humà autònom i l’ajuden a separar-se a poc a poc del niu familiar que l’ha protegit quan ho necessitava. Mentre els pares mostren als seus fills les arts del vol harmoniós i segur, les ales de les criatures s’enforteixen. Volar, quan les ales són vigoroses i han arribat a la talla necessària, no és cap problema, ja que la naturalesa ens ha dotat de les capacitats per fer-ho (evidentment, considerem això com una metàfora). En qualsevol cas, la força per anar cap endavant sempre ens ve de la vida que ens han donat els que ens van precedir.
Doncs no oblidem que SENSE ARRELS NO HI HA ALES. Tenir arrels fortes i nutritives significa honorar als nostres ancestres: respectar-los, no jutjar-los, i recollir d’ells les forces i els recursos per anar cap a la vida, sense voler resoldre els assumptes de la gent gran. Així la vida s’expandeix i creix amb FORÇA.
(Extracte del capítol 1 del llibre de pròxima publicació: “Papá, escúchame por favor – Guía para papás comprometidos y entusiastas”, de Lluís Vilalta Urrea)
PhotoThanks: Jeremy Bishop (Califòrnia)
