L’amor és necessari. És tan important a les nostres vides que les més grans obres de la literatura universal, la música i el cinema han fet de l’amor el tema fonamental. Malgrat això, si mirem al voltant, la desconfiança és el sentiment que primer apareix quan un estrany se’ns acosta. L’altre dia vaig necessitar ajuda a la carretera i ho vaig poder comprovar.
Fa dècades es feien experiments amb humans o animals que ara no estarien permesos per qüestions ètiques. Però les conclusions són molt impactants. Per exemple, durant els anys seixanta, Harry Harlow va experimentar amb micos les conseqüències de la separació dels progenitors. Quan les cries de macaco se’ls separava de la mare, passaven més temps abraçats a un nino de peluix suau que a un nino de filferro amb un biberó, al qual s’acostaven només quan tenien gana. Les conseqüències de l’absència d’afecte mantingudes en el temps comportava angoixa, inseguretat i por. Això demostrà que així com l’alimentació és necessària per al manteniment del cos, l’afecte ho és per la bona salut psico-emocional dels mamífers. I no oblidem que l’ésser humà és un mamífer (us recomano la lectura del llibre de Michel Odent, “El bebè és un mamífer”, ed. Ob Stare).
Comprovo sovint a la meva consulta els estralls que provoca l’absència d’afecte en els éssers humans. Molts adults presenten una autoestima baixa, a conseqüència de la manca d’amor. En la infantesa els va faltar contacte, afecte íntim, reconeixement, suport; en canvi, els va sobrar menyspreu, rigidesa o desatenció. Aquesta carència els ha deixat un buit -que es porta en silenci o de manera inconscient la majoria de les vegades-, que els torna enormement demandants d’afecte i traslladen a la parella la responsabilitat de sentir-se estimats. Al final, les parelles se separen perquè no han estat capaces d’estimar-se “millor” i, per amor, és millor que se separin. No serveix de res culpar als pares. Cal acceptar que ens van donar el que tenien o podien; però nosaltres, com a pares, podem ser conscients de les conseqüències de la manca d’amor en els fills. També podem adonar-nos que una tendència automàtica inconscient és la de repetir els patrons rebuts de la família; patrons no sempre saludables.
Considero que una de les responsabilitats més grans pels pares és la de crear un ambient amorós a casa. Aquest amor ha de començar en un mateix. De fet, si no m’estimo, converteixo el meu amor als altres en demanda. Després, estimar la parella, que és una conseqüència del respecte, l’interès i la bona comunicació mútua. I més tard als fills, que no és sobreprotecció, sinó donar-los suport i oportunitats perquè aprenguin (no oblidem que són aprenents). Sí, és un perill considerar que donant-los el biberó (necessitats materials) n’hi ha prou.
