La mentalitat del ésser humà està canviant, la qual cosa vol dir que els valors, les creences i el sentit de la identitat ja no són els mateixos que en èpoques anteriors. L’estructura social piramidal, jerarquitzada, està donant lloc a altres maneres de relacionar-nos amb els nostres congèneres. D’aquí que l’estil de lideratge vertical, rígid i despòtic sigui abandonat, fins i tot en el món empresarial, i anem cap a un lideratge més horitzontal, més cooperatiu.
L’individu idiosincràtic està guanyant terreny a la massa amorfa i impersonal. Cada vegada la humanitat s’allunya més de la societat de la formiga o l’ovella, on l’individu és un ésser anònim i gris, i tendeix a un sentit identitari més particular i consistent. Ara busquem integrar-nos en diferents grups, però brillant amb llum pròpia. Necessitem destacar d’alguna manera.
La generació Zeta -la posterior als mil·lènials-, que són els joves que s’estan integrant actualment al món laboral (aproximadament entre els 20 i els 30 anys d’edat), es caracteritza per ser la generació de la selfie. Són joves que han estat molt condicionats per l’esclat de la comunicació virtual, les xarxes socials i la cerca del reconeixement en forma de like. Aquesta necessitat de la validació externa, els fa tremendament sensibles i vulnerables a l’opinió pública. Aquells que cauen compulsivament en aquesta actitud, poden sentir una buidor molt profunda quan el seu entorn no els retorna la valoració que necessiten.
Si a això, a més, li sumem un vincle dèbil amb pares que tenen poca disponibilitat de temps, poc empàtics i estressats, la buidor dels fills es pot tornar en depressió o en narcisisme, que no és més que la necessitat de ser el centre d’atenció del teu entorn. Una conducta narcisista, al final, tampoc és empàtica i li manca la capacitat d’escoltar i connectar profundament amb els altres.
Els nens actuals, de la generació anomenada Alfa (nascuts a partir del 2010, aproximadament), estan seguint un procés de construcció de la seva identitat, un camí d’individuació. La pregunta potser que ens podem fer, com a pares, és: tindran un bon autoconcepte i sabran ser ells mateixos amb respecte cap a la diversitat i empatia, o dependran de la valoració externa i se’n faran addictes, convertint-se en egos “sèlfics” i narcisistes? En gran manera, dependrà de l’educació rebuda i dels valors que els seus pares els encomanin.
Un vincle segur (= disponibilitat + afecte + oportunitats) els ajudaran a construir una personalitat íntegra, valenta, generosa i respectuosa. Els joves construiran la societat del futur. Les llavors que sembrem els adults ara en seran determinants.
