El concepte i la vivència de l’èxit a la vida és una qüestió molt subjectiva. Hi ha persones que relacionen l’èxit amb l’estatus social i la riquesa material; altres consideren més important tenir un entorn social ric: relacions personals o familiars satisfactòries; d’altres potser considerarien que l’èxit comporta llibertat i la capacitat de fer el que et vingui de gust. En qualsevol cas, podríem dir que tenim èxit si no som feliços? Difícilment.
Malauradament, vivim temps en què l’aspecte material pren predominança en la percepció social de l’èxit, ja que és un factor molt visible (la grandària de la casa, la potència del cotxe, les marques que ens vesteixen, el tipus de vacances que gaudim…), i el vessant emocional i espiritual queda relegada a un segon terme. El benestar econòmic pot ajudar a sentir-nos millor, però si el cost suposa perdre la salut, la tranquil·litat o el benestar familiar, podem dir que som persones exitoses? Què és més important?
Considero vital poder respondre amb claredat aquesta pregunta, perquè això implica prioritzar uns valors o uns altres, i els valors són la brúixola que ens orienta a l’hora de prendre decisions.
Tots els pares volem que els fills tinguin èxit a la vida. De fet, des d’una mirada sistèmica, la manera que tenen els fills per honorar el que han rebut dels pares és respectant-los i tenint èxit a la vida. Per altra banda, si el sistema educatiu està al servei de les persones, em pregunto en quin lloc queda la prevenció de la salut, l’educació en valors i la gestió de les emocions dins el currículum acadèmic. Però, en qualsevol cas, la responsabilitat major de l’educació dels nens i nens recau sempre en els pares. Malgrat això, molts pares deleguen aquesta responsabilitat en el sistema educatiu; la major part de les vegades per manca de temps i energia, ja que destinen aquests dos recursos a tenir èxit (material). Quina gran contradicció! I així la roda continua girant… Resultat? Frustració generalitzada.
En quin ordre posaríem aquests conceptes a l’hora d’educar els nostres fills: FER… TENIR… SER…? Podem ensenyar a FER per TENIR. Aquest és el model de progrés que ha construït aquesta societat competitiva, depredadora i poc sostenible. O podem ensenyar a SER per sentir-nos en plenitud.
SER implica autoestima, vincle afectiu, confiança, respecte cap a un mateix i cap a l’altre. Perquè jo no puc SER feliç si l’altre no ho és. El SER ningú ens el pot robar, perquè depèn d’un mateix. Tot el que TENIM, sí.
