L’altre dia vaig tenir una conversa amb un renebot meu que té quinze anys. M’encanta parlar amb gent jove perquè em posen al dia de les mogudes i les tendències de moda que influeixen als joves. Això em dona informació valuosa per tractar en consulta als pares que pateixen conflictes amb els fills. Fèiem sobretaula i parlàvem de valors i del clima social que es viu als instituts. Temes candents són la manca de motivació, el bullying, la influència de les xarxes socials, la solidaritat… I parlàvem sobre les accions educatives i d’assessorament que els centres educatius duen a terme per a crear cultura de valors entre el jovent.
És ben cert que si mirem els comportaments de molts adults i la informació que consumeixen, se’m fa difícil imaginar una joventut majoritàriament motivada i solidària, malgrat que hi ha molts joves que tenen una escala de valors molt lloable. Però sempre insisteixo als pares dient-los que els fills són l’altaveu que expressa de forma multiplicada allò que viuen en el si de la família. Perquè no en som encara prou conscients com som de lleials els fills respecte als pares i el seu estil de vida. Moltes vegades la ràbia que expressen els fills, fins i tot cap als pares, és conseqüència de la frustració que senten davant d’una societat que no és capaç d’oferir-los un futur prometedor o, el que és pitjor encara, davant una família on no impera l’amor, l’equilibri i la comprensió.
Assumir que els pares deixem una empremta molt important en els fills ens fa responsables, no només dels seus neguits i conflictes, sinó també de les capacitats que desenvoluparan per tenir èxit a la vida. El biòleg austríac, Konrad Lorenz, ja ens parlava fa dècades del gran poder que té en el món animal l’empremta dels progenitors en les cries.
Però bé, reprenent el tema de la conversa amb el meu renebot… em deia que sí, que efectivament a l’escola i a l’institut els bombardegen amb discursos paternalistes i morals sobre com s’haurien de comportar i com ser més empàtics amb els altres i solidaris, però també em comentava que la majoria dels joves desconnecten fàcilment d’aquests missatges, potser per repetitius o potser perquè no els interessa. El que més serveix, deia (encara que els seus pares eren davant, ha, ha, ha!), és l’exemple que els pares donen a casa. Això és el que més “penetra” en la mentalitat d’un jove. I ho deia amb unes paraules i un to que a mi em va semblar absolutament sincer. Potser sí que calen menys paraules i més exemples.
