La tolerància a la frustració és cada vegada més baixa. És una dada estadística irrefutable entre els joves adolescents, però també entre els adults. Això s’accentua encara més en els països desenvolupats, perquè la societat del benestar -que tant està en boca dels nostres dirigents polítics- sembla quelcom que ens ha de ser regalat o obtingut sense cap mena d’esforç. Ens hem acomodat tant que fàcilment ens frustrem i traiem foc pels queixals quan les coses no surten com desitjaríem.
La comoditat ens dona confort, però sovint ens segresta la voluntat de superació i lluita. Això ens passarà per exemple amb la intel·ligència artificial. Ens facilita el procés de raonament, recollida i sistematització de la informació, però si no anem amb compte, pot acabar rovellant la nostra maquinària mental (per inacció).
La frustració demana resiliència, que és la capacitat de superar reptes o inconvenients i sortir de la situació més forts o savis. En altres paraules, aprendre a aixecar-nos quan caiem. El victimisme és quelcom que MAI ens ajudarà a aixecar-nos. El lament per si sol, sense la voluntat de reconèixer per què les circumstàncies ens han fet caure i sense l’esperit d’aprendre de l’experiència, MAI ens ajudarà a prendre millors decisions. La vida ens presenta reptes perquè forma part del procés evolutiu de tota espècie.
Vivim en món dual: dia/nit, calor/fred, amor/odi… I tot això té un sentit, encara que quan ens trobem en la part incòmoda de la polaritat ens costi reconèixer-ho. Sense la malaltia no aprendríem a cuidar-nos. Sense la misèria, no aprendríem a ser compassius. Sense l’absència no aprendríem a valorar el que tenim.
Avui dia la manca de temps per dedicar-nos amb calma a la criança dels fills fa que molts pares se sentin una mica culpables per no poder fer més per ells. La separació de les parelles tampoc ajuda, perquè si els criteris educatius dels pares separats divergeixen, entremig es cola la competitivitat i l’amargor com una taca de tinta que embruta als fills. I això fa que la sobreprotecció (quan no la desatenció) sigui el pa que mengen cada dia moltes famílies. Però, la sobreprotecció porta que la capacitat de superació instintiva es vagi perdent de mica en mica i que ens tornem cada vegada més exigents amb la vida.
Ensenyar resiliència als fills és una tasca que requereix temps, constància i consciència. Cal exemple i un acompanyament ferm i amorós. Els fruits es cullen anys més tard, però val la pena el temps dedicat.
Fa temps que m’he fet amic de la frustració i no la combato. Ella m’indica, quan la sento, que alguna cosa puc fer millor.
